Josep Pla: Nocturn de primavera (edició de 1953)

…la veritat personal, és a dir, la falsedat necessària i indispensable, en la pura i simple veritat

Estic llegint aquest petit llibre (230 pàgines), una de les poquísimes obres de ficció de Josep Pla.

L’autor aprofita l’història per ficar les seves reflexions sobre la vida a Catalunya. Aquesta que reprodueixo més abaix em sembla molt vigent encara, més que abans pot ser. No només pel que diu, sinó també per la hipocresia de la societat en front del nacionalisme excloent -tot ple de falses mites- que tant ofega a la societat catalana d’avui en dia.

Em sembla un bon llibre (només he llegit una vintena de pàgines).

Josep Pla: Nocturn de primavera (edició de 1953)«En el nostre país, més aviat es tracta de no reflectir mai la realitat d’una manera precisa, i així, si hi ha molta gent que aparenta tenir el que no té, n’hi ha una quantitat considerable que té molt més del que aparenta. Aquesta manera d’ésser crea una situació sistemàticament fictícia, impregnada d’hipocresia -una hipocresia que per la gran quantitat de dotzenes d’anys que dura ha convertit la veritat subjectiva, la veritat personal, és a dir, la falsedat necessària i indispensable, en la pura i simple veritat«.

pàgines 11-12

Enllaços d’interés

Nauscopio según Pla interpretado por Quiñonero. Viquipèdia (desalmada).

«En terms general, la xafarderia dels homes és la civilització. Els grans escriptors del segle XVII -el doctor Johnson, Voltaire, Diderot, etcètera- foren impressionants xafarders». Josep Pla

Estas semanas ando releyendo esa gran obra maestra de maese Juan Pedro Quiñonero «De la inexistencia de España». Anoche leí el apartado dedicado a Josep Pla: «Pla y la construcción mitológica de Cataluña», de donde he extraído el texto que precede y el apunte, de magistral prosa, de mi apreciado Quiño:

… Se trata, como es bien sabido, de libros de viajes de unas características muy peculiares: el viaje y la filosofía (bajo la influencia tutelar del Leviathan de Hobbes, evidentemente) se cruzan estrechamente en unos relatos donde la anécdota posee un valor primordial arquetípico: la chafardería es la culminación suprema de la civilización. Al mismo tiempo, esos viajes, esos reportajes, esas obras literarias con frecuencia insolentes, siempre son meditaciones racionalistas donde se confunden la historia, el dato económico, una ociosa conversación tabernaria, un plantel de guisantes, un informe confidencial, una botella de vino, o una descripción del folclore popular, reconstruidos con un formato digamos que profesional, periodístico, industrial.

Leer más de esta entrada